Diàleg entre Job i els seus amics (3-31)

Primer poema de Job

^1-2 A la fi, Job trencà el silenci i maleí el dia del seu naixement: ^*

Que mori el dia que vaig néixer

    ³ Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s’adonà que era concebut un home! ^*
    4 Que, des de dalt, Déu oblidi aquell dia; ^*
que es torni fosc i no rebi mai més llum!
    ⁵ Que el reclamin la tenebra i la fosca de la mort,
que un núvol espès el cobreixi,
que el sol, apagant-se, l’espanti!
    ⁶ Que la tenebra s’endugui aquella nit
i no entri en el recompte dels dies i mesos de l’any!
    ⁷ Que sigui una nit estèril
i no senti crits de goig!
    ⁸ Que els bruixots la maleeixin,
ells que desvetllen el monstre Leviatan! ^*
    9 Que, a trenc d’alba,
els seus estels es tornin foscos,
que esperi la llum en va
i no torni mai a veure les parpelles de l’aurora! ^*
    10 Nit que no em tancà les portes a la vida, ^*
nit que no em privà de veure el sofriment!

Tant de bo fos mort

    ¹¹ Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?
    ¹² Per què una falda m’acollí
i uns pits em van alletar?
    ¹³ Ara jauria tranquil,
dormint el son de la mort,
    ¹⁴ igual que els monarques i antics consellers
que alçaren tombes en llocs solitaris; ^*
    15 igual que els prínceps, carregats d’or,
que omplien de plata els seus mausoleus.
    ¹⁶ Seria com l’avortó colgat a terra,
com l’infant que mor sense veure la llum. ^*
    17 En el país dels morts, ^* els malvats no mouen brega,
els extenuats hi troben repòs. ^*
    18 També hi descansen, segurs, els captius,
sense sentir els crits dels capatassos.
    ¹⁹ Grans i petits, allà tots són iguals, ^*
allí l’esclau queda lliure del seu amo. ^*

Val la pena de viure?

    ²⁰ Per què donar ^* la llum al qui sofreix,
i la vida a l’amargat?
    ²¹ Esperen en va que la mort arribi,
la busquen amb ànsia més que un tresor. ^*
    22 Quan troben la seva tomba
ho celebren plens de goig.
    ²³ Soc un home que no sap on anar:
Déu m’ha acorralat per totes bandes. ^*
    24 El meu pa pren regust dels meus sospirs ^*
i els gemecs del meu dolor brollen com l’aigua.
    ²⁵ M’arriba el que em feia més por,
em cau al damunt el que més m’esgarrifa. ^*
    26 No tinc pau ni assossec,
no trobo repòs, m’assalta el neguit. ^*