Primer llibre de les Cròniques - 17

Profecia de Natan

    1 Quan David s’hagué instal·lat al seu palau, va dir al profeta Natan:
—Jo visc en un palau de cedre, mentre que l’arca de l’aliança del Senyor està en una tenda de lona.

    2 Natan va respondre a David:
—Vés, fes tot el que el cor et digui. Déu és amb tu.

    3 Però aquella nit Déu va comunicar a Natan aquesta paraula:
    4 —Vés i digues a David, el meu servent: “Això diu el Senyor: No m’has pas de construir tu el casal on he de residir. 5 D’ençà del dia que vaig fer pujar el poble d’Israel fins ara, no he residit mai en cap palau; anava sempre en una tenda, en un tabernacle. 6 A tot arreu on he anat enmig del poble d’Israel, ¿m’he queixat mai a cap dels jutges a qui manava de conduir el meu poble, que no m’haguessin construït un palau de cedre?” 7 Ara, doncs, digues al meu servent David: “Això diu el Senyor de l’univers: Jo t’he pres del clos de les ovelles, de pasturar el ramat, perquè fossis sobirà d’Israel, el meu poble. 8 He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès, he derrotat els teus enemics i t’he donat una anomenada com la dels homes més famosos de la terra. 9 Destinaré un lloc per al meu poble d’Israel i l’hi implantaré perquè hi habiti sense por; no el molestaran més els perversos com havien fet abans, 10 durant el temps que vaig enviar jutges per a governar Israel, el meu poble. Jo he sotmès tots els teus enemics. I ara t’anuncio que sóc jo, el Senyor, qui et farà un casal. 11 Quan t’arribarà l’hora d’anar-te’n amb els teus pares, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, un dels teus fills, i refermaré el seu regnat. 12 És ell qui em construirà un casal, i jo faré que el seu tron es mantingui ferm per sempre. 13 Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. No em desdiré del meu amor, com me’n vaig desdir amb el teu predecessor. 14 L’instituiré per sempre en el meu casal i en el meu reialme: el seu tron es mantindrà per sempre.”
    15 Això és el que Natan va dir a David quan li va comunicar aquesta visió profètica.

Pregària de David


    16 Llavors el rei David anà a asseure’s a la presència del Senyor i va dir:
—Qui sóc jo, Senyor-Déu, i què és el meu casal, perquè m’hagis conduït fins aquí?
17 I com si això et semblés poca cosa, Déu meu, has volgut parlar del casal d’aquest servent teu en temps futurs. Tu m’has mirat com un home d’alta condició, Senyor-Déu! 18 Què més podria dir-te encara David que et donés glòria, ell que és servent teu? Tu coneixes el teu servent! 19 Senyor, per amor del teu servent, pel teu bon cor, has volgut fer tot això tan gran i fer conèixer així totes les teves grans obres. 20 Senyor, no hi ha ningú com tu, no hi ha cap més Déu fora de tu, capaç de fer tot el que hem sentit contar. 21 I quina altra nació hi ha a la terra com tu, Israel? Déu mateix ha anat a rescatar-se’ls per fer-ne el seu poble! Tu t’has fet una anomenada: has obrat coses grans i prodigioses, expulsant nacions de davant el teu poble que havies rescatat d’Egipte. 22 Del poble d’Israel, tu n’has fet el teu poble per sempre, i tu, Senyor, t’has fet el seu Déu. 23 Ara, doncs, Senyor, mantén per sempre això que has promès al teu servent i al seu casal; compleix la teva promesa. 24 Quan la gent dirà: “El Senyor de l’univers és el Déu d’Israel”, reconeixerà la grandesa eterna del teu nom. I el casal del teu servent David es mantindrà ferm davant teu, 25 perquè tu, Déu meu, has revelat al teu servent que li edificaries un casal. Per això jo, que sóc el teu servent, he gosat adreçar-te aquesta pregària. 26 Tu, Senyor, ets realment Déu i has comunicat al teu servent aquesta bona promesa. 27 Digna’t beneir ara el casal del teu servent perquè es perpetuï per sempre davant teu. Allò que tu, Senyor, beneeixes, queda beneït per sempre.