Job - 19

    1 Job va replicar:

Per què m’humilieu?


    2 Fins quan em parlareu
per afligir-me i humiliar-me?

    3 Ja m’heu insultat massa vegades!
¿No us avergonyiu de maltractar-me així?

    4 Si fos cert que anés errat,
l’error seria cosa meva.

    5 Però vosaltres em mireu de dalt a baix
i em tireu en cara el meu dolor.

    6 Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix
i m’atrapa amb el seu filat.

Estic encerclat i abandonat


    7 Si crido perquè m’ajudin, ningú no em respon;
si demano auxili, ningú no em fa justícia.

    8 Déu m’ha barrat el camí, i no puc passar:
omple de tenebra les meves rutes.

    9 M’ha despullat d’allò que m’honorava,
m’ha llevat la corona del prestigi.

    10 Em soscava per tots cantons i trontollo,
arrenca, com un arbre, la meva esperança.

    11 Arbora contra mi el seu enuig,
em tracta com si fos un enemic.

    12 Les seves tropes arriben totes juntes,
construeixen terraplens per atacar-me,
acampen encerclant la meva tenda.

    13 Déu allunya de mi els meus germans,
els coneguts em tracten com un foraster;

    14 ja no em visiten els amics,
els parents s’han oblidat de mi.

    15 Fins els hostes i les serventes de casa meva
em tracten com un estrany:
als seus ulls sóc un intrús.

    16 Crido el meu servent i no en fa cas,
ni que el supliqui amb veu dolça.

    17 La meva esposa no aguanta el meu alè
i faig fàstic als meus propis germans.

    18 Fins els marrecs em menyspreen:
quan provo d’alçar-me, es burlen de mi.

    19 Em detesten els millors amics,
els qui més m’estimaven em giren la cara.

    20 Només tinc la pell i l’os,
faig cara de mort en vida.

    21 Tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà del Senyor m’ha colpejat!

    22 Per què em perseguiu com Déu em persegueix?
¿Encara no m’heu masegat prou?

    23 Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites,
gravades en una inscripció,

    24 fixades amb cisell d’acer
i resseguides amb plom,
entallades per sempre a la roca!

El meu defensor intervindrà


    25 Però jo sé que el meu defensor viu
i que a la fi s’alçarà de la pols.

    26 I, després que m’arrenquin la pell
i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu.

    27 Jo mateix el contemplaré,
el veuran els meus ulls, no els d’un altre:
el meu cor se’n deleix dintre meu.

    28 Vosaltres dieu: «Com el perseguirem?»
Però quina raó trobeu en mi per a acusar-me?

    29 Compte, que l’espasa no us atrapi,
perquè seria la pena que mereixeu.
Sapigueu que hi ha algú que jutja!