Job - 7

Estic desfet

    1 L’home, a la terra, ¿no treballa de valent?
¿No viu els seus dies sota el jou?

    2 Es deleix per l’ombra igual que un esclau,
espera el seu sou com un jornaler.

    3 També a mi m’ha tocat de passar el temps inútilment;
la paga que rebo són les nits en blanc.

    4 Me’n vaig al llit i ja em ve la pregunta:
Quan em llevaré?
La nit es fa llarga,
el neguit m’omple fins que neix l’albada.

    5 La meva carn, plena de cucs, és una crosta terrosa,
la pell se’m clivella i supura.

    6 Els meus dies passen volant,
més ràpids que la llançadora,
i no em queda gens de fil;
se m’ha acabat l’esperança.

Déu meu, parlaré per queixar-me


    7 Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf;
els meus ulls no esperen de veure més la felicitat.

    8 Si tu em mires, no em veuràs;
posaràs els ulls en mi i no hi seré.

    9 Com un núvol que passa i es desfà,
així és qui baixa al país dels morts: ja no en puja!

    10 No torna altra vegada a casa seva,
no el veuran mai més els seus.

    11 Però ara jo no vull callar.
Amb l’esperit afligit,
amb el cor ple d’angoixa,
parlaré per queixar-me.

    12 ¿És que sóc l’Oceà o el Drac de la mar
perquè em posis una guàrdia?

    13 Si em dic: «El llit m’alleujarà,
el son em donarà ànims»,

    14 tu m’aterreixes amb somnis,
m’esveres amb visions nocturnes.

    15 Valdria més que m’escanyessis!
M’estimo més la mort que els propis ossos.

    16 N’estic tip, no he de viure pas per sempre.
Deixa’m tranquil, que els meus dies són un buf.

    17 Què és l’home perquè en facis tant de cas
i no el perdis mai de vista,

    18 vigilant-lo dia rere dia,
escorcollant-lo a cada instant?

    19 Quan acabaràs d’espiar-me?
Quan deixaràs que, almenys,
pugui empassar-me la saliva?

    20 Què et pot fer el meu pecat, espieta dels homes?
Per què sóc el sac dels cops?
En què et resulto una càrrega?

    21 ¿No podries suportar el meu pecat,
passar per alt la meva falta?
Perquè, ara, m’ajauré a la pols,
i ja em podràs buscar, que no hi seré.