Èxode - 15

Càntic de Moisès

    1 Llavors Moisès, amb els israelites, va entonar aquest càntic en honor del Senyor:
Cantem al Senyor
per la seva gran victòria;
ha tirat al mar
cavalls i cavallers.

    2 Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
És el meu Déu, i jo l’he de lloar,
el Déu del meu pare, i jo l’he d’enaltir.

    3 El Senyor és un gran guerrer,
«Jahvè» és el seu nom.

    4 Els carros del faraó i el seu exèrcit,
els ha llançat dins el mar.
Els millors combatents
s’han enfonsat al Mar Roig.

    5 Els han cobert les onades,
han baixat al fons com una pedra.

    6 La teva dreta, Senyor,
és forta i gloriosa.
La teva dreta, Senyor,
ha desfet l’enemic.

    7 La teva grandesa ha derrocat els adversaris.
La teva ira s’arbora
i els consumeix com la palla.

    8 Al bufec del teu alè
s’han apilat les aigües,
s’han alçat les onades com un dic,
s’ha endurit l’aigua al mig del mar.

    9 L’enemic es deia:
«Els perseguiré, els agafaré,
m’atiparé de repartir botí,
em trauré l’espasa,
i tots seran meus!»

    10 Però bufa el teu alè, i el mar els cobreix;
s’enfonsen com plom dins les aigües poderoses.

    11 Qui és com tu entre els déus, Senyor?
Qui és com tu, magnífic entre els sants?
Fas proeses temibles,
obres meravelles.

    12 Has aixecat la mà,
i els ha engolit la terra.

    13 Encamines amb amor
el poble que has redimit;
el teu poder el condueix
fins al teu lloc sagrat.

    14 Els pobles tremolen només de sentir-ho;
el pànic s’apodera dels habitants de Filistea.

    15 Estan esglaiats els cabdills d’Edom,
els caps de Moab s’han estremit;
s’han espantat tots els habitants de Canaan.

    16 Han caigut damunt d’ells
el pànic i el terror;
la força del teu braç
els ha deixat muts com la pedra,
mentre el teu poble travessava, Senyor,
mentre travessava el poble que t’has fet teu.

    17 Fes-lo entrar a la muntanya;
implanta’l, Senyor, a la teva heretat,
al lloc que has preparat per a residir-hi,
al santuari que han bastit les teves mans.

    18 El Senyor serà rei per sempre més!
    19 Quan els cavalls del faraó, amb els seus carros i els seus guerrers, van entrar al mar, el Senyor va fer tornar les aigües damunt d’ells. En canvi, els israelites havien caminat enmig del mar per terra eixuta.
    20 Aleshores la profetessa Maria, germana d’Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. 21 Maria entonava la tornada:
Canteu al Senyor
per la seva gran victòria;
ha tirat al mar
cavalls i cavallers.

La marxa pel desert ()

L’aigua de Marà


    22 Moisès va fer partir Israel del Mar Roig cap al desert de Xur. Van caminar durant tres dies pel desert, sense trobar aigua, 23 fins que arribaren a Marà; però no hi pogueren beure aigua, perquè era amarga. Per això aquell lloc s’anomena Marà (que vol dir «amargor») . 24 El poble començà a murmurar contra Moisès. Deien:
—Què hem de beure?

    25 Moisès va clamar al Senyor, i el Senyor li va mostrar un tronc. Ell el va tirar a l’aigua, i l’aigua es tornà dolça.
Allà el Senyor va donar al poble lleis i prescripcions, i també allà va posar-lo a prova.
26 Li digué:
—Si escoltes la veu del Senyor, el teu Déu, i fas allò que li plau, si obeeixes els seus manaments i guardes tots els seus decrets, no us enviaré les malalties que he enviat als egipcis, perquè jo, el Senyor, us guareixo.

    27 Després els israelites van arribar a Elim, on hi ha dotze fonts i setanta palmeres, i van acampar allí, vora les aigües.