Salms - 78

(77)

Escolta, poble, el meu ensenyament

    1 Cant. Del recull d’Assaf. Escolta, poble, el meu ensenyament, estigues atent a les meves paraules.
    2      Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic.
3

         El que vam sentir i aprendre,
allò que ens van contar els nostres pares,

    4      no ho amagarem als nostres fills,
i ells ho contaran als qui vindran després:
són les gestes glorioses del Senyor,
el seu poder i els seus prodigis.

    5      Ell va establir un pacte amb Jacob,
va fixar una llei amb Israel.

Ell va manar als nostres pares
que tot això ho ensenyessin als seus fills,

    6      perquè ho coneguessin els qui vindran
i els fills que naixeran després.

Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills,

    7      perquè posin en Déu la confiança,
perquè no oblidin mai més les seves obres
i guardin els seus manaments.

    8      Que els fills no es tornin com els seus pares,
gent indòcil i rebel,
gent de cor inconstant,
d’esperit infidel a Déu.
9

         La gent d’Efraïm, bons arquers,
fugiren a l’hora del combat;

    10      no guardaren l’aliança de Déu,
es negaren a seguir la seva llei.

    11      Havien oblidat les seves gestes,
els prodigis que els havia mostrat.
12

         En terra d’Egipte, a la plana de Tanis,
obrà prodigis davant els seus pares:

    13      per obrir-los camí partí la mar,
aguantant les aigües com un dic;

    14      els guiava de dia amb un núvol,
de nit amb la resplendor del foc.
15

         Esberlà roques al desert,
com per donar-los les aigües profundes;

    16      va fer sortir rius de la roca,
com si hi aboqués les aigües abismals.
17

         Però ells continuaren ofenent-lo,
encarant-se en el desert contra l’Altíssim;

    18      en el seu cor van posar Déu a prova
reclamant-li un menjar que els agradés.

    19      Malparlaven de Déu i deien:
«¿Tindrà poder per a parar taula en ple desert?

    20      Quan donà un cop a la roca,
l’aigua rajà i van baixar torrents.
Però, ¿podrà donar-nos ara pa
i proveir de carn el seu poble?»
21

         El Senyor els va sentir i s’indignà,
el seu foc s’abrandà contra Jacob,
el seu rigor caigué sobre Israel,

    22      perquè no creien en Déu,
no confiaven que els podia salvar.
23

         Llavors va donar ordres als núvols
i obrí els batents del cel,

    24      i va ploure damunt d’ells l’aliment del mannà,
el do del seu blat celestial.

    25      Els homes van menjar el pa dels àngels,
les provisions abundants que els enviava.
26

         Després va allunyar el vent de llevant
i féu bufar el garbí amb el seu poder,

    27      i va ploure carn com núvols de pols,
tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar.

    28      Els féu caure al bell mig del campament,
vora mateix de les tendes.
29

         En menjaren fins a saciar-se;
així va satisfer el seu desig.

    30      Però abans que aquell desig se’ls calmés,
amb el menjar encara a la boca,

    31      el rigor de Déu va caure damunt d’ells:
va fer morir els més forts,
va abatre el jovent d’Israel.
32

         I, malgrat tot, encara van pecar,
no creien en els seus prodigis;

    33      per això amb un sospir posà fi als seus dies,
la seva vida s’acabà ràpidament.
34

         Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.

    35      Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor.
36

         Però no eren més que afalacs,
mentida davant d’ell a flor de llavis;

    37      els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l’aliança.
38

         Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,
refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;

    39      tenia present que eren mortals,
un alè que no torna quan se’n va.
40

         Quantes vegades es rebel·laren al desert!
Com el contristaven en plena solitud!

    41      Una vegada i una altra posaven Déu a prova,
entristien així el Sant d’Israel.
42

         No es recordaven de la seva mà,
del dia que els havia rescatat de l’opressió,

    43      quan obrà grans senyals a Egipte,
meravelles a la plana de Tanis:

    44      va convertir en sang canals i recs,
perquè els egipcis no poguessin beure;

    45      envià tàvecs que els consumien
i granotes que infestaven el país;

    46      abandonà les collites als insectes,
el fruit del seu treball a les llagostes;

    47      amb la pedregada els destrossà les vinyes,
i amb la calamarsa, els sicòmors;

    48      moria el bestiar, colpit per la pedra,
i els seus ramats eren víctimes dels llamps.
49

         Desencadenà encara el foc del seu rigor:
indignació, càstig i desgràcies,
tot un estol d’àngels malèfics.

    50      Va donar lliure curs al seu enuig
deixant que la mort els assaltés
i la pesta consumís les seves vides.

    51      Va colpir a Egipte tots els primogènits,
la flor de la fillada del poble de Cam.
52

         Tragué fora com un ramat el seu poble
i els va guiar com ovelles pel desert.

    53      Els guià segurs, sense res que els fes por,
i la mar va engolir els seus enemics.
54

         Els féu entrar al seu clos sagrat,
en aquella muntanya que el seu braç es conquerí.

    55      Davant d’ells expulsà els pobles nadius,
els repartí per sorts l’heretat
i instal·là a casa d’aquells pobles les tribus d’Israel.
56

         Però posaren Déu a prova, es rebel·laren,
no van guardar l’aliança de l’Altíssim,

    57      el refusaren i el traïren igual que els seus pares,
desviant-se com sagetes mal tirades;

    58      l’irritaven en els recintes sagrats,
l’engelosien amb els seus ídols.
59

         Quan ho veié, Déu es va indignar
i repudià Israel completament;

    60      abandonà el temple de Siló,
el tabernacle del santuari d’Adam;

    61      i deixà captiva en mans dels opressors
la seva arca potent i gloriosa.
62

         Indignat contra la seva heretat,
abandonà el seu poble a mercè de l’espasa;

    63      el foc consumí tants homes joves
que les noies no tingueren cants de núvia;

    64      els sacerdots van caure a la guerra,
i les viudes no els pogueren plorar.
65

         Llavors el Senyor es desvetllà com si s’hagués adormit,
igual que un guerrer ensopit de massa vi:

    66      va ferir els darreres dels seus opressors,
que en portaren per sempre la vergonya.
67

         Deixà de banda la casa de Josep,
desestimà la tribu d’Efraïm.

    68      Va escollir la tribu de Judà,
la muntanya de Sió, que ell tant estima;

    69      hi construí el seu temple, ferm com el cel,
etern com la terra i els seus fonaments.
70

         Va escollir David, el seu servent,
el va treure d’entre pletes i ramades,

    71      el prengué de darrere les ovelles,
perquè pasturés el seu poble de Jacob,
Israel, la seva heretat.

    72      Ell els pasturava amb cor irreprensible,
els guiava amb mà prudent.