Jeremies - 15

El poble, a mercè de l’enemic

    1 El Senyor em digué:
—Ni que Moisès i Samuel es presentessin davant meu, no em decantaria a favor d’aquest poble. Treu-me aquest poble del davant, que se’n vagin.
2 Si et pregunten: “On anirem?”, digues-los: “Això respon el Senyor:
»El qui ha d’anar a la pesta, hi anirà,
el qui ha d’anar a l’espasa, hi anirà,
el qui ha d’anar a la fam, hi anirà,
el qui ha d’anar a l’exili, hi anirà.

    3 Els deixaré a mercè
de quatre menes de flagells:
de l’espasa, que els matarà;
dels gossos, que s’enduran els seus cadàvers;
dels ocellots i dels animals feréstecs,
que els devoraran i no en deixaran res.
Ho dic jo, el Senyor.

    4 »Faré que siguin un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra, per culpa de Manassès, fill d’Ezequies, rei de Judà, per tot el que ell va fer a Jerusalem.
    5 »Qui tindrà pietat de tu, Jerusalem?
Qui et planyerà?
Qui es desviarà del camí
per saber com te trobes?

    6 Ets tu qui m’ha abandonat i s’ha fet enrere;
però ara, cansat de desdir-me’n,
he aixecat la mà contra tu per destruir-te.
Ho dic jo, el Senyor.

    7 Us he ventat amb la pala
en cada ciutat del país.
He extingit el meu poble, l’he deixat sense fills,
però ells no han canviat de conducta.

    8 Les seves viudes són més nombroses
que els grans de sorra de la vora de la mar.
Ara envio contra elles mares de joves guerrers,
gent que les espoliï en ple migdia.
Tot d’una he fet caure sobre Jerusalem
desordre i confusió.

    9 La mare de set fills
defalleix i perd l’alè.
Encara de dia, se li pon el sol:
està coberta de confusió i d’ignomínia.
I als qui resten, els deixaré encara
a mercè de l’espasa de l’enemic.
Ho dic jo, el Senyor.”

Confessions de Jeremies (II)


    10 Ai de mi, mare meva! Per què em vas infantar?
Sóc un home de plets i de querelles arreu del país.
No he prestat ni manllevat,
però tothom em maleeix.

    11 El Senyor diu: «Et juro que pel teu bé
et deslligaré les cadenes.
Et juro que en temps de desastres i infortunis
faré que els enemics et vinguin a trobar.

    12 Per ventura el ferro dolç podria trencar
l’acer trempat o el bronze?

    13 Però a tu, Judà, en paga pels teus pecats,
t’abandonaré al pillatge
per tot el teu territori,
amb els teus tresors i riqueses,

    14 i et sotmetré als teus enemics
en un país que no coneixes,
perquè s’ha encès el foc del meu enuig
i cremarà contra vosaltres.»

    15 Senyor, tu ho saps:
recorda’t de mi i protegeix-me,
fes-me justícia contra els qui em persegueixen.
No retinguis el teu enuig:
sàpigues que per tu suporto ultratges.

    16 Quan m’arribava la teva paraula,
jo la devorava:
ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor.
Jo porto el teu nom,
Senyor, Déu de l’univers.

    17 No m’he reunit mai amb les colles
que es diverteixen fent festes.
M’has obligat a quedar-me tot sol,
ple del teu enuig fins dalt de tot.

    18 Per què el meu dolor es fa etern
i no se’m vol tancar la ferida enverinada?
Has estat per a mi una font enganyosa d’aigües incertes.

    19 Això m’ha respost el Senyor:
«Si tornes, et deixo tornar;
continuaràs al meu servei.
I si destries allò que val del que no té valor,
jo parlaré per la teva boca:
ells acabaran tornant a tu,
i no pas tu a ells.

    20 Enfront d’aquest poble, jo faré de tu
una muralla de bronze inexpugnable:
lluitaran contra tu
però no et venceran.
Jo seré al teu costat
per salvar-te i per alliberar-te.
T’ho dic jo, el Senyor.

    21 T’alliberaré de les mans dels malvats,
et rescataré de les urpes dels violents.»