Jeremies - 8

    1 »En aquell temps, ho dic jo, el Senyor, trauran dels seus sepulcres els ossos dels reis de Judà i els dels seus prohoms, els dels sacerdots i els dels profetes, i els dels altres habitants de Jerusalem, 2 i els exposaran al sol, a la lluna i a tot l’estol dels astres, que ells estimaven i a qui donaven culte: els havien seguit, els havien consultat i adorat. Aquells ossos no seran recollits ni tornats a enterrar: quedaran com fems sobre la terra. 3 Els qui quedaran d’aquesta gent malvada, en tots els llocs on jo els dispersaré, preferiran la mort a la vida. Ho dic jo, el Senyor de l’univers.»

Un poble deslleial


    4 «Digues-los: Això pregunta el Senyor:
Els qui cauen, no s’aixequen?
Els qui es desencaminen, no tornen enrere?

    5 Per què, doncs, aquest poble va fora de camí?
Per què Jerusalem va sempre desencaminada?
S’aferren a falòrnies,
es neguen a tornar enrere.

    6 He escoltat atentament:
és insostenible el seu parlar;
ningú no es penedeix de la seva maldat
ni es pregunta pel que ha fet.
Tots continuen la seva cursa
com cavalls llançats a la batalla.

    7 En el cel, la cigonya
coneix el temps d’emigrar;
la tórtora, la grua i l’oreneta
retornen quan n’és el temps;
però el meu poble no coneix
els decrets del Senyor.

    8 Com podeu dir que sou savis,
que teniu la Llei del Senyor?
La ploma mentidera dels escribes
tan sols ha dut la mentida.

    9 Els savis se senten avergonyits,
s’espanten, estan atrapats.
Si refusen la paraula del Senyor,
quina saviesa els queda?

    10 »Per això donaré a d’altres les seves dones,
i els seus camps a uns nous amos;
perquè, des dels petits fins als més grans,
tots van darrere de guanys injustos;
des del profeta fins al sacerdot,
tots són uns estafadors.

    11 Aviat troben remei per a la ferida del meu poble.
Li diuen: “Tot va bé, tot va bé”,
quan res no va bé!

    12 El seu comportament és detestable
i han hagut d’avergonyir-se’n,
ells que no s’avergonyeixen de res
i desconeixen el rubor.
Doncs bé, cauran igual que els altres,
ensopegaran a l’hora del càstig.
Ho diu el Senyor.

    13 »Quan vull collir-ne els fruits,
no hi ha raïms als ceps
ni figues a les figueres.
S’ha marcit el seu fullatge:
els posaré en mans dels qui passen.
Ho dic jo, el Senyor.»

El perill s’acosta


    14 Què hi fem, aquí asseguts? Aplegueu la gent,
entrem a les ciutats fortificades
i no ens en moguem:
el Senyor, el nostre Déu, vol que no en sortim,
i ens fa beure aigua emmetzinada,
perquè hem pecat contra ell.

    15 Esperàvem la pau, però res no va bé;
esperàvem el remei, i tot són alarmes.

    16 Des de Dan se sent el bufec dels seus cavalls;
el renill dels seus corsers
fa estremir tota la terra;
entren a devorar tot el país,
les ciutats i els seus habitants.

    17 «Us envio serps verinoses.
Contra elles, no hi valen encanteris:
tingueu per cert que us picaran.
Ho dic jo, el Senyor.»

Plany per un poble desgraciat


    18 Un somriure forçat amaga el meu dolor,
el meu cor està malalt.

    19 El plany del meu poble se sent
des de terres llunyanes:
«El Senyor, ja no és a Sió?
El seu Rei, ja no hi és?»
«Per què m’irritaven amb les seves estàtues,
amb els ídols estrangers?»

    20 Ha passat la collita, s’ha acabat l’estiu,
però nosaltres no hem vist la salvació.

    21 Estic destrossat pel desastre del meu poble.
Quina negror! La basarda m’atueix.

    22 ¿No hi ha bàlsam a Galaad?
¿No hi ha allí ningú capaç de curar-me?
Per què no es tanca mai
la ferida del meu poble?

    23 Oh, si tingués al cap una deu d’aigua
i una font de llàgrimes als ulls!
Ploraria nit i dia
per les víctimes del meu poble.