Gènesi - 18

L’aparició de Mambré

    1 El Senyor s’aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, 2 i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra 3 i digué:
—Senyor, si m’has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent.
4 Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra d’aquest arbre. 5 Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent.
Ells li van respondre:
—Fes tal com has dit.

    6 Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:
—Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.

    7 Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. 8 Quan l’animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells a l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven.
    9 Llavors li van preguntar:
—On és Sara, la teva esposa?
Abraham va respondre:
—És dintre la tenda.

    10 Un dels hostes va afegir:
—L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.
Sara ho sentia des de l’entrada de la tenda, darrere d’Abraham.

    11 Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys. Sara, que ja havia passat l’edat de tenir fills, 12 es posà a riure per dins tot dient-se: «¿A les meves velleses tornaré a sentir plaer, ara que el meu marit, el meu senyor, també és vell?»
    13 El Senyor digué a Abraham:
—Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills?
14 Hi ha res impossible per al Senyor? L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill.
    15 Sara, mentint per por, va assegurar que no havia rigut, però ell va insistir:
—Sí que has rigut!

Abraham intercedeix per Sodoma


    16 Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. 17 El Senyor es deia: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré? 18 Abraham s’ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots els pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. 19 Jo m’he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s’apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; així jo compliré a favor d’ell tot el que li he promès.»
    20 Llavors el Senyor digué a Abraham:
—El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat.
21 Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m’arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
    22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se’n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d’ell. 23 Llavors Abraham s’acostà i digué:
—¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable?
24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d’aquells cinquanta? 25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?
    26 El Senyor va respondre:
—Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat.

    27 Abraham va insistir:
—Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra.
28 Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
—No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.

    29 Abraham va tornar a parlar:
—Suposem que només n’hi hagués quaranta.
El Senyor va respondre:
—No ho faria, per consideració a aquests quaranta.

    30 Abraham va continuar:
—Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo. Suposem que només n’hi hagués trenta.
El Senyor respongué:
—No ho faria si n’hi trobava trenta.

    31 Abraham va insistir:
—Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint.
El Senyor va respondre:
—No la destruiria, per consideració a aquests vint.

    32 Abraham insistí novament:
—Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n’hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
—No la destruiria, per consideració a aquests deu.

    33 Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà, i Abraham se’n tornà al lloc on vivia.