Carta als Hebreus - 12

La constància necessària

    1 Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. 2 Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar al goig que li era proposat, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. 3 Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. 4 En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang, 5 i per això heu oblidat les paraules d’encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, 6 perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. 7 Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? 8 Si a tots els toca la seva part de correcció però vosaltres us quedeu sense, vol dir que sou bastards i no pas fills legítims!
    9 Els nostres pares terrenals ens corregien, i no per això deixàvem de respectar-los. Molt més, doncs, ens hem de sotmetre al Pare que ens dóna l’esperit perquè visquem. 10 Ells ens corregien per poc temps i com els semblava bé; ell, en canvi, ens corregeix mirant el que ens convé per fer-nos participar en la seva santedat. 11 La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d’una vida justa. 12 Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, 13 i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo.

La santedat de la vida cristiana ()

Exhortació a la pau i a la fidelitat


    14 Mireu de viure en pau amb tothom. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. 15 Vetlleu perquè ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu: que no broti cap arrel amargant que porti malestar, i la majoria en resulti infectada. 16 Vetlleu perquè no hi hagi cap libidinós o sacríleg, com Esaú, que per un plat de menjar es va vendre els drets de primogènit. 17 I ja sabeu que després, quan volgué heretar la benedicció, en va quedar exclòs i no tingué cap possibilitat de canviar, tot i haver-ho suplicat amb llàgrimes.
    18 Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, tenebres i tempesta, 19 toc de corn i veu que parlava. Els mateixos que sentiren aquella veu van refusar d’escoltar cap més paraula. 20 No podien suportar aquella ordre terminant: Fins i tot una bèstia, si toca la muntanya, haurà de morir apedregada. 21 Tan terrible era aquell espectacle, que Moisès exclamà: Estic esglaiat i tremolós. 22 Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, 23 a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a la plenitud, 24 a Jesús, mitjancer d’una aliança nova, i a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d’Abel.
    25 Mireu de no refusar el qui ens parla! Aquells el van refusar quan promulgava els seus oracles divins aquí a la terra i no se’n pogueren escapar. Molt menys, doncs, ens n’escaparem nosaltres si el rebutgem quan ens parla des del cel. 26 En aquella ocasió, la seva veu feia tremolar la terra, però ara ell ha fet aquesta promesa: Una vegada més, faré tremolar no solament la terra, sinó també el cel. 27 L’expressió una vegada més anuncia la transformació del món creat, que és inestable, per tal que subsisteixin les realitats incommovibles. 28 Per això, ja que rebem la possessió d’un Regne incommovible, no deixem perdre aquesta gràcia i donem així a Déu un culte que li sigui agradable, amb temor i submissió. 29 Perquè el nostre Déu és un foc que devora.