Evangeli segons Marc - 12

Paràbola dels vinyaters homicides

    1 Jesús es posà a parlar-los en paràboles:
—Un home va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny.
2 Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters per rebre’n la part que li corresponia dels fruits de la vinya; 3 però ells el van agafar, el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. 4 Novament els envià un altre servent; a aquest li van obrir el cap i el van ultratjar. 5 Els en va enviar encara un altre, i a aquest el van matar; i així feren amb molts altres: a uns els apallissaven, a d’altres els mataven. 6 Li quedava encara el seu fill estimat, i els l’envià en darrer lloc, tot dient-se: “Al meu fill, el respectaran.” 7 Però aquells vinyaters es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo i l’heretat serà nostra.” 8 L’agafaren, el van matar i el van llençar fora de la vinya.
    9 »Què farà, doncs, l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres. 10 ¿No heu llegit allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. 11 És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?
    12 Ells van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent. Llavors el van deixar estar i se n’anaren.

El tribut al Cèsar


    13 Aleshores van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d’Herodes per sorprendre’l en alguna paraula comprometedora. 14 Hi van, doncs, i li diuen:
—Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L’hem de pagar o no l’hem de pagar?

    15 Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué:
—Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me’l veure.

    16 Ells l’hi portaren. Jesús els preguntà:
—De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?
Ells li respongueren:
—Del Cèsar.

    17 Jesús els digué:
—Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
I quedaren sorpresos de la seva resposta.

Els saduceus i la resurrecció


    18 Després uns saduceus l’anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
    19 —Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home mor i deixa muller, però no ha tingut fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 20 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense tenir descendència. 21 El segon es va casar amb la dona del difunt, i morí sense tenir-ne descendència. Igualment el tercer. 22 Cap dels set no va tenir descendència. Després de tots va morir també la dona. 23 Així, doncs, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?
    24 Jesús els respongué:
—Aneu equivocats precisament perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu.
25 Quan tots ells ressuscitin d’entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.
    26 »I sobre el fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, com Déu li va dir: Jo sóc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? 27 Ell no és Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!

El primer manament


    28 Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
—Quin és el primer de tots els manaments?

    29 Jesús va respondre:
—El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.
30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. 31 El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
    32 Llavors el mestre de la Llei li digué:
—És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell,
33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.
    34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
—No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

El Messies, fill de David


    35 Jesús prengué la paraula i ensenyava en el temple dient:
—Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David?
36 David mateix, mogut per l’Esperit Sant, va dir:
» El Senyor digué al meu Senyor:
Seu a la meva dreta,
mentre poso els enemics
sota els teus peus.

    37 »Per tant, si David mateix l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?
La gran gentada que hi havia l’escoltava de bon grat.

Acusacions contra els mestres de la Llei


    38 Jesús, instruint la gent, deia:
—Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places
39 i que els facin ocupar els seients d’honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.

L’ofrena d’una viuda pobra


    41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
—En veritat us dic que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres.
44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.